Tot va començar uns dies abans de la Marathon du Mont Blanc. Ens estàvem acostumant a que el sol ens visités gairebé tots els dies, fes caloreta, la roca estigués seca i sortir quan es feia fosc a passejar tot fent un gelat. Tot es va capgirar quan van arribar els corredors de la Marató, amb ells va arribar el mal temps. 25 dies de pluja i només 6 dies de sol hem tingut aquest juliol. L’agost sembla que millora, ara només plou un de cada tres dies.
El juliol ens ha fet canviar la preferència a l’hora d’obrir internet. Ara quan obres l’ordinador fas un llarg recorregut mirant per totes les pàgines meteorològiques. Perquè si al juny en coneixíem una que trobàvem molt bona i molt fiable, ara en mirem cinc o sis abans d’assumir que, per variar, seguirà fent mal temps.
Queixes a part, podem dir que els sis dies de bon temps els hem aprofitat (potser els sis no perquè segur que algun ens ha tocat estar treballant, mirant per la finestra i maleint-nos per no ser el nostre dia de festa). I també hem aprofitat moltes estones de semi-bon temps dels dies que plovia. Hem deixat les samarretes de tirants a l’armari i hem recuperat les jaquetes i els “plumes” que teníem empaquetats en caixes de cartró. Fins i tot ens hem atrevit a treure els esquis.
En els dies de semi-bon temps hem començat a explorar tots els camins i caminets de la zona. La primera de les rutes va ser la volta a la Pointe Noire de Pormenaz:
Quan vaig sortir del Brévent plovia. A dalt encara quedaven restes de la neu de l’hivern així que només començar la baixada ja tenia els peus molls. El principi me’l coneixia, baixes per la pista fins a la Breche du Brévent i vorejes el Clocher du Brévent per l’esquerra fins al coll du Brévent. Aquesta part l’havia fet corrent un dia que nevava i amb esquis un dia que feia sol.
Baixada del Brévent (juny) Pujada cap al Brévent (maig)
Un cop al coll comença una llarga baixada per una de les variants del GR que fa el tour del Mont Blanc. Plovia tant que els rius havien inundat el camí i havies de fer martingales per aconseguir creuar els torrents sense mullar-te els peus. Vaig creuar dos o tres persones amb motxilles pesades i amb capelines que pujaven, després vaig tornar a una tranquil·litat que no tenia res a veure amb Chamonix. Un cop al final de la baixada s’arriba al pont d’Arleve i comença una pujadeta suau i corrible cap al refugi de Möede d’Antene. Vaig deixar la pluja enrere i el sol va començar a assecar-me els braços i així, corrent per uns prats verds que semblaven trets d’una pel·lícula vaig arribar al llac de Pormenaz.
Vistes del Brévent des del refugi de Möede d’Antene
Vistes de la tête de Möede
Arrbant al llac de Pormenaz
A casa tinc un mapa penjat a la paret, d’un amic que havia anat marcant totes les rutes que li havien agradat. Aquesta estava marcada amb un subratllador taronja fins al refugi, després rosa fins a Servoz i després groc fins a l’Aiguillete des Houches. Això era l’únic que recordava de la ruta que havia de fer. En cap moment vaig tenir en compte la gran quantitat de camins i caminets que hi hauria ni que els cartells indicarien noms que no recordava. Encara amb sol i bon temps vaig decidir anar escollint el trencall que més em cridés l’atenció en cada moment.
Vistes a la Pointe Noire de Pormenaz
Vaig aconseguir arribar a Servoz, no per la ruta rosa que hi havia marcada al mapa, sinó per un caminet ple de cordes i escales que feien més divertida la baixada. Un cop vaig arribar al poble vaig ser incapaç de trobar el camí que m’havia de dur a l’Aiguillete des Houches i això que vaig passar-hi just al costat. Les meves eleccions em van dur a camins sense sortida, a camins abandonats plens d’ortigues i amb els postes caiguts al terra i finalment a la deixalleria de les Houches.
Camí entre Servoz i les Houches
Va ser la primera de les rutes.
Naila Jornet 
Comentarios recientes